Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat

Link to ObjectExecute action
Salta al contingut
12/08/2020 17:56:02

Idioma

Identificació

Pàgina inicial de l'Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat

Cercador global

Menú superior

Menú principal

Edat contemporània

Al llarg de l'època contemporània s'han produït transformacions de gran transcendència en tots els àmbits: demogràfics, econòmics, socials, polítics i de mentalitat. La població va passar dels 1.895 habitants (l'any 1787) als 43.007 habitants  al 2008. La vila va créixer i es va transformar en ciutat. Es van crear nous barris més amunt de la via del tren i el nucli urbà es va apropar al riu per mitjà de l'eixamplament del tradicional barri de Falguera.

Ferrocarril.

L'agricultura, essencialment de subsistència fins aleshores, es va diversificar i intensificar, i es va transformar en una agricultura de mercat. L'últim terç del segle XIX es va iniciar la industrialització a Sant Feliu a partir del tèxtil. En el segle XX el sector secundari es va diversificar amb el desenvolupament de la indústria química, metal·lúrgica i de la construcció. Paral·lelament, es va produir un desenvolupament del sector dels serveis.

Durant l'època contemporània es va passar de l'antic règim -basat en l'absolutisme i en una societat fonamentada en uns privilegis als quals s'accedia per l'herència i no pel treball- a una societat democràtica, fonamentada en els principis constitucionals i en la igualtat de drets. Aquest procés va ser llarg i va evidenciar contradiccions socials que es van fer evidents en molts moments, com la Guerra del Francès, les guerres carlines, la Guerra Civil -amb la consegüent repressió i exili-, el franquisme i l'etapa de la transició democràtica.

Entre els anys 1939 i 1945 va ser quan la repressió judicial es mostrà més dura. Les presons eren plenes i l'any 1944 hi havia 31 santfeliuencs declarats ciutadans en llibertat condicional, i dos d'ells encara estaven en situació de desterrament condicional després d'haver sortit de la presó. La dècada dels quaranta va estar marcada també per les dures condicions de vida: a la repressió cal afegir-hi les dificultats que tenia la majoria de la població per cobrir les necessitats més bàsiques.

La democràcia va arribar als ajuntaments amb les primeres eleccions municipals del 3 d'abril de 1979. A Sant Feliu, tot i els intents del PSUC de fer un programa comú i fins i tot una llista única amb el PSC-PSOE i CiU, es van presentar vuit candidatures diferents. Els quatre primers anys (1979-1983) van obligar a un pacte polític de progrés (PSUC, PSC-PSOE i CIU) per afrontar de forma unitària les primers mesures de canvi: plans d'ocupació, pavimentació de carrers i millores en l'enllumenat públic, l'educació i la salut.

Sant Feliu: terra d'acollida

Des dels inicis de la industrialització, a partir de finals del segle XIX i, especialment durant el segle XX, el municipi va rebre població procedent de l'interior de Catalunya. Posteriorment, va arribar població de la resta de l'Estat espanyol i, més recentment, de l'estranger. La població, que l'any 1787 era de 1.895 habitants es va gairebé doblar el 1900, amb 3.314 habitants, i ho va tornar a fer abans de la Guerra Civil, amb 6.888 persones. Entre 1960 i 1970, la població es va tornar a duplicar, tot i que l'augment més remarcable es va produir durant el quinquenni de 1970 a 1975.

Actualment, després d'un període d'estabilització i, fins i tot de pèrdua demogràfica, que va dels anys 1981 a 1996, es va produir un creixement motivat per les noves migracions arran de la urbanització de nous barris, que fan comptabilitzar la població en 41.102 persones, l'any 2002.

Gràfica de l'evolució de la població de Sant Feliu al llarg del segle XX:

Gràfica de l'evolució de la població de Sant Feliu al llarg del segle XX

El creixement del terme municipal i el desenvolupament urbanístic

Al 1916, el terme municipal de Santa Creu d'Olorda va ser distribuït entre els municipis limítrofs de Sarrià,Molins de Rei i Sant Feliu. A aquest últim, amb 623 hectàrees més, es van annexionar un seguit de masos.

Fruït de les transformacions econòmiques del segle XIX es va produir un creixement urbanístic que inicialment va afectar més la zona entre la carretera i la via del tren. Es van obrir nous carrers, com el d'En Serra i el carrer Nou de la Quadra -actual Pere Álvarez-, i es va urbanitzar la zona dels carrers de Sant Antoni i de Santa Maria, per tal de construir-hi cases per a les famílies dels obrers d'aquesta fàbrica.

Panoràmica de Sant Feliu l'any 1965

L'any 1902 es va començar a elaborar el primer instrument de planificació urbanística que preveia el creixement de la vila a partir de la urbanització d'una part dels terrenys de la finca de can Nadal. Durant els anys vint es va obrir l'eix de la rambla de la Marquesa de Castellbell i, posteriorment, ja durant la Segona República, es va adquirir el que restava de can Nadal, finca que es va destinar a parc.

Però el veritable creixement urbanístic va ser un fenomen de l'època franquista i va està relacionat amb la immigració dels anys seixanta i setanta i amb l'especulació urbanística d'aquests anys. Llavors es van crear els barris situats a l'altre costat de la via del ferrocarril: Roses Castellbell, Can Calders i la Salut, alhora que també va créixer el barri de Falguera.

Durant la dècada dels noranta hi va haver un altre creixement urbanístic a partir dels plans parcials del Mas Lluí, les Grases i Falguera II.

Les transformacions econòmiques

El Canal de la Infanta començava a Molins de Rei, travessava el pla i creuava la ciutat

La construcció del canal de la Infanta l'any 1819 va permetre l'expansió del regadiu, que es va estendre a zones que fins aquell moment eren de secà. La vinya es va incrementar en detriment del bosc i l'agricultura va passar de ser de subsistència a ser de mercat, basada principalment en la producció de fruita. La qualitat d'aquesta va afavorir-ne la comercialització, primer a Barcelona i, més tard, ja en el segle XX, a Europa. La segona transformació important del vuit-cents va ser l'arribada del ferrocarril l'any 1854. La millora de les comunicacions va ser determinant per a l'establiment al territori de les primeres indústries. La gran arrencada de la industrialització es va produir l'any 1861 amb la instal·lació de la fàbrica tèxtil de Manuel Bertrand. Posteriorment, s'instal·laren les fàbriques Galtès (1872) -antecedent de Solà-Sert- i Germans Vila (1894).

A partir del segle XX es van desenvolupar el sector metal·lúrgic -amb foneries i tallers- i el quimicofarmacèutic. Durant els anys cinquanta i seixanta del segle passat es va diversificar i incrementar el sector secundari amb l'aparició d'indústries de maquinàries, productes plàstics, pintures i de la construcció, etc.

Grup de treballadores a l'interior de la fàbrica de productes farmacèutics Hoechst Ibèrica. 1962 A partir del seu nomenament com a capital del partit judicial, l'any 1834, Sant Feliu va disposar de Notaria, Registre de la Propietat i Col·legi d'Advocats. També s'hi va instal·lar una caserna de la Guàrdia Civil que actuava a tota la demarcació. Entre els primers serveis municipals moderns cal destacar el Mercat Municipal (1884) i l'escorxador, amb un nou edifici a partir de 1923.

En temps de la Dictadura de Primo de Rivera, l'increment de vehicles i el desenvolupament de la vila, que va passar a ser ciutat, va motivar la creació de la primera plaça de guàrdia urbà. A mitjan anys seixanta la ciutat va disposar d'una zona esportiva. Sant Feliu no va tenir un ambulatori fins l'arribada dels ajuntaments democràtics. A partir de llavors es van crear nous equipaments per atendre les noves demandes culturals, esportives, cíviques, sanitàries, etc.

Del govern de les minories a la democràcia

Amb el liberalisme, els membres del consistori van passar a ser elegits per mitjà d'un sufragi censatari, és a dir, només els majors contribuents eren els que votaven els regidors que havien de formar part de l'equip municipal. En canvi, els alcaldes dels municipis caps de partit, com Sant Feliu, eren nomenats pel governador civil de Barcelona. L'any 1890 va néixer el sufragi universal masculí. Les dones no van exercir aquest dret fins a l'any 1933.

La participació de la col·lectivitat i, per tant, la democràcia, només va ser possible durant la Segona República (1931-1939) i, en el període actual, a partir de les primeres eleccions municipals de l'any 1979. El moment inicial dels ajuntaments va coincidir amb un moment àlgid de crisi econòmica, de fallida del sector industrial i de la presència més dura de la crisi: l'atur i la precarietat laboral.

Primeres eleccions municipals

La força de cohesió de l'associacionisme

Façana del Centre Parroquial. 1953. Les transformacions socioeconòmiques del segle XIX van canviar els models associatius. Els habitants de Sant Feliu es van organitzar per defensar interessos diversos: polítics, professionals, sindicals assistencials, esportius, etc. Així van néixer noves formes d'esbarjo i cultura desvinculades de l'Església i es van crear tres de les grans entitats recreatives: el Casino (1879), l'Ateneu (1881) i La Unió Coral (1892). L'any 1942 es va fundar el Centre Parroquial. A partir dels anys seixanta van aparèixer nous tipus d'associacions relacionades amb les migracions, el moviment veïnal, l'escoltisme, el feminisme i, més recentment, la solidaritat.

Cultura, esport i ensenyament

El teatre: una llarga tradició

Escenificació dels Pastorets al Centre Parroquial vell, a la carretera Laureà Miró, al costat del restaurant Centro. 1947.

El teatre ha estat una de les manifestacions culturals de més llarga tradició santfeliuenca. Entre finals del segle XIX i principis del XX es van fer representacions de la Passió al Casino Santfeliuenc. També històricament han estat importants les escenificacions dels Pastorets, amb gairebé més de cent anys de tradició. A finals de la Dictadura de Primo de Rivera es van fundar els Amics de l'Art i de les Lletres i l'Escola de Declamació Miquel Rojas, entitats que van desenvolupar una intensa activitat teatral durant la Segona República.

A partir de la dècada dels quaranta va ser el Centre Parroquial amb la Companyia Enric Borràs i, posteriorment, el TEI els que van dinamitzar les arts escèniques.

El cinema, entre la màgia i la tècnica

Vestíbul del cinema Ibèria. 1923 A principis del segle XX es van introduir noves formes d'esbarjo, com el cinema i l'esport, que va ser ràpidament acceptades per la població. La primera exhibició cinematogràfica es va fer al Casino l'any 1905. Dos anys més tard es va crear el Cine Moderno, emplaçat al mateix edifici on actualment hi ha l'Hotel Centro. La primera pel·lícula coneguda va ser La pesca del bacalao, projectada l'any 1910. El 1912 es va inaugurar el Cine Ibèria. Després de la Guerra Civil també es van fer projeccions a La Unió Coral i al Centre Parroquial.

Durant els anys seixanta, a més de crear-se la sala comercial Guinart, es van fer sessions de cinefòrum al Centre Parroquial, amb noves temàtiques socials i polítiques.

Equip femení d'handbol. 1962-1964

L'esport, espectacle de masses i participació

 

Els esports pioners i de més llarga tradició de la ciutat han estat el futbol (1905), el ciclisme (1927) i el bàsquet (1927) -aquest últim fins i tot ha tingut l'internacional Manuel Martín, durant la dècada dels cinquanta, i Joan Carles Navarro, actualment. També hi han destacat l'handbol, l'hoquei i la caça.

 

L'ensenyament

Fins el segle XIX no hi havia un sistema educatiu generalitzat, i no va ser fins l'època contemporània que l'ensenyament es va estendre.

L'any 1812 es va disposar la creació d'escoles gratuïtes per a tots els nens, mentre que les primeres escoles per a nenes a Sant Feliu són del 1861.

Alumnes d'una de les escoles per a nenes de Sant Feliu de Llobregat.

Posteriorment, es van crear escoles privades, principalment religioses. Durant el primer quart de segle, dues escoles, el Col·legi Modelo, fundat per Ramon Martorell i l'Ateneu, amb el carismàtic Mestre Esteve, es van convertir en pioneres de la renovació pedagògica.

Durant el franquisme es van estroncar aquests projectes, i no va ser fins al 1968 -amb la fundació de l'escola Mestral- i, durant la transició democràtica, amb la renovació de les escoles públiques, quan es va donar un nou impuls a l'ensenyament.